La sentència del Tribunal Constitucional 18/2020 resol el recurs d’empara del pres Andrés de la Calzada Carrillero arran d’una sanció disciplinària (3 dies de privació de passejos i actes recreatius comuns) al centre penitenciari de Múrcia II, reduïda però mantinguda pel jutjat de vigilància penitenciària.

El principal conflicte jurídic a resoldre és entre l’exercici de la llibertat d’expressió (article 20 de la Constitució Espanyola [1]) i la calúmnia, injúria, insult i manca de respecte envers els funcionaris (article 109 a del Reglament Penitenciari [Reial Decret 1201/1981] i l’article 4.1 c de la Llei Orgànica General Penitenciària [2]). Tanmateix, la sentència també resol un debat formal sobre la intempestivitat de la demanda i la garantia del secret de les comunicacions (article 18.3 CE), que, per l’objecte d’aquest article, no tractaré.

El fonament jurídic 4 recull els escrits del recurrent, que estaven dirigits al servei d’inspecció de la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries exercint el seu legítim dret a formular peticions i queixes, recollit a l’article 50.1 LOGP i 29.1 CE. Concretament, són controvertits els termes «secuaces» i «inquisitorias» en els següents fragments:

1. «No consta que jo els hagi rebut, i estic segur també que algun dels sequaços assignats per la secretaria general d’institucions penitenciàries per a la recepció i distribució d’aquests certificats sí que els ha rebut i s’ha encarregat, diligentment, de no fer-me’ls arribar».
2. «En lloc d’aquesta formació em trobo amb tres individus, cap dels quals portava el preceptiu i obligatori número de funcionari en un lloc visible, ni cap altra identificació de rang o càrrec; en cap moment es van identificar, però tots portaven jaqueta de funcionari (…) en no identificar-se, no puc assegurar la presència o absència de jurista, però com que allò més que una compareixença era una inquisitòria, la indefensió està assegurada».

És en els fonaments jurídics 5 i 6 on el Tribunal Constitucional resol la qüestió a partir de la seva pròpia doctrina anterior, coherent amb el seu recent gir jurisprudencial per adequar-se als postulats del Tribunal Europeu de Drets Humans.

En primer lloc, reconeix que el reclús exercia el dret a formular peticions i queixes, i que la finalitat dels seus escrits era el seu dret a la defensa, concretament que s’obrís expedient administratiu perquè no li havien arribat els requeriments de la comissió d’assistència jurídica gratuïta del Col·legi d’Advocats de Madrid. La restricció, a més, podria desincentivar futures queixes pròpies o alienes i perjudicar Espanya com a estat democràtic i de dret.

En segon lloc, determina que les expressions «secuaces» i «inquisitorias» poden ser de mal gust, però no estan personalitzades i tenen com a finalitat expressar un malestar, és a dir, entren dins de la crítica que l’autoritat ha de poder assumir. Cal tenir en compte tant el significat com la finalitat i el context. Destaquem el següent de la seva doctrina:

«Aquest dret comprèn la crítica de la conducta d’un altre, encara que sigui aspre i pugui molestar, inquietar o disgustar a qui es dirigeix (SSTC 6/2000, de 17 de gener, FJ 5; 49/2001, de 26 de febrer, FJ 4, i 204/2001, de 15 d’octubre, FJ 4), ja que «així ho requereixen el pluralisme, la tolerància i l’esperit d’obertura, sense els quals no existeix “societat democràtica” (SSTEDH de 23 d’abril de 1992, assumpte Castells c. Espanya, § 42, i de 29 de febrer de 2000, assumpte Fuentes Bobo c. Espanya, § 43). Fora de l’àmbit de protecció d’aquest dret se situen les frases i expressions ultratjants o ofensives, sense relació amb les idees o opinions que s’exposen, i per tant, innecessàries per a aquest propòsit, atès que l’article 20.1 a) CE no reconeix un suposat dret a l’insult, que seria, d’altra banda, incompatible amb la norma fonamental [SSTC 204/1997, de 25 de novembre, 134/1999, de 15 de juliol, FJ 3; 6/2000, de 17 de gener, FJ 5; 11/2000, de 17 de gener, FJ 7; 110/2000, de 5 de maig, FJ 8; 297/2000, de 11 de desembre, FJ 7; 49/2001, de 26 de febrer, FJ 5, i 148/2001, de 15 d’octubre, FJ 4 i recentment 89/2018, de 6 de setembre, FJ 3 a)]».

Abans d’arribar a aquesta conclusió, diferencia l’estatus especial dels reclusos:

«Les relacions jurídiques que, amb ocasió de l’internament en un centre penitenciari, s’estableixen entre les persones recluses al mateix i l’Administració Penitenciària tenen la naturalesa de relació especial de subjecció (SSTC 74/1985, 2/1987, 120/1990, 57/1994 i 129/1995) i així es desprèn de l’art. 25.2 CE. (…) En tot cas, ha de ser entesa en un sentit reduït compatible amb el valor preferent dels drets fonamentals (SSTC 120/1990 i 137/1990), origina un entramat de drets i deures recíprocs de l’Administració Penitenciària i el reclús (…) Els poders específics que la Llei atribueix a l’Administració Penitenciària (…) estan limitats pels drets fonamentals dels mateixos i els seus actes no estan exempts d’un control judicial».

I reserva una posició preeminent en el nostre ordenament jurídic als drets fonamentals, com la llibertat d’expressió, perquè són «projeccions dels nuclis essencials de la dignitat de la persona (art. 10.1 CE) i fonament del propi Estat democràtic (entre altres, STC 56/2008, de 14 d’abril, FJ 6). Aquests, en tant que no apareguin limitats pel contingut de la resolució condemnatòria, el sentit de la pena o la llei penitenciària, operen com a límits infranquejables de l’actuació de l’administració penitenciària». Aquest fet s’agreuja en el cas dels reclusos perquè estan complint una pena privativa de llibertat, depenen de l’Estat i poden sentir-se desprotegits.

És evident que la simple iniciació del procés sancionador obstaculitzava els permisos, la progressió de grau, el compliment de la pena en règim obert i la llibertat condicional. No es va valorar que es trobava a la fase final de la condemna.

La llibertat d’expressió va ser vulnerada.

[1] D’ara endavant CE.

[2] D’ara endavant LOGP.

Advocat Vic – Abogado Vic