La importància que des de l’Administració Pública i el sector privat se li està donant a l’assetjament escolar està tenint un creixement exponencial, i no només en l’àmbit educatiu, també en l’àmbit laboral i de les relacions personals. La diagnosi i el reconeixement de la necessitat d’actuar és un pas gegant en la lluita per l’erradicació de tot tipus de violències, però insuficient.

El mediàtic cas Jokin1, la primera condemna per assetjament escolar a Espanya, el 2004 va ser un abans i un després. Per exemple la Llei 26/2015 de 28 de juliol, de modificació del sistema de protecció a la infància i a la adolescència, va modificar la Llei Orgànica 1/1996, de 15 de gener, de Protecció Jurídica del Menor, introduint l’article 9 quàrter, on en l’apartat dos s’estableix que ”els menors han de respectar (…) a la resta dels seus companys, evitant situacions de conflicte i assetjament escolar en qualsevol de les seves formes, incloent el ciberassetjament”.

Si atenem a les sentències on centres educatius han estat condemnats hi ha múltiples exemples, com el Col·legi Amor de Dios d’Alcorcón, o el Col·legi Suís de Madrid, obligats a pagar 32 i 30 mil euros d’indemnització respectivament; no obstant això és més habitual els acords extrajudicials, com per exemple el del Col·legi Ramar de Sabadell que va pactar amb la família 30 mil euros per a evitar el judici posterior.

La Fiscalia General de l’Estat explicava, en relació a la tendència a minimitzar els casos per part de les famílies dels agressors i els Centres Educatius, que:

”En certa manera ha passat amb aquest fenomen una cosa semblant a allò experimentat amb la violència domèstica: fins fa poc es considerava quelcom inevitable i en certa mesura aliè a les possibilitats d’intervenció del sistema penal, com a problema de caràcter estrictament privat que havia de ser solucionat dins les relacions entre iguals, o almenys en l’àmbit de la disciplina escolar, sense intervenció per part de la jurisdicció de menors. Inclús les manifestacions més subtils d’aquests comportaments antisocials com l’aïllament deliberat d’un menor, l’exclusió o paraules vexatòries han sigut tradicionalment tolerades sense més.

De fet, molts dels actes enquadrables en l’assetjament escolar han sigut i segueixen sent-ho freqüentment considerats part integrant de l’experiència escolar, inherents a la dinàmica pròpia del pati del col·legi, com una lliçó més de l’escola en la que com anticipació de la vida, el menor ha d’aprendre a resistir, a defensar-se, a fer respectar i inclús a retornar el cop. En aquesta concepció darwinista de la lluita per la vida, els més dèbils queden amb freqüència sotmesos als designis dels matons o assetjadors escolars. El silenci de les víctimes i dels testimonis, quan no dels propis centres, ha contribuït al desconeixement de la magnitud del problema (…).

L’assetjament en la seva modalitat d’agressió emocional o psicològica és encara menys visible per als professors, però és extremadament dolorós. Condemnar a un menor al ostracisme escolar pot ser en determinats casos més dolorós que incús les agressions lleus continuades. L’assetjament en la seva modalitat d’exclusió social pot manifestar-se de forma activa (no deixar participar), en forma passiva (ignorar), o en una combinació d’ambdues (…).

La consecució de l’objectiu d’aconseguir un ambient de pau i seguretat en els Centres educatius i en l’entorn dels mateixos, on els menors puguin formar-se i socialitzar-se adequadament han de tornar-se en meta irrenunciable, superant la resignada acceptació de l’existència de pràctiques d’assetjament o matonisme entre els nostre menors, com quelcom inherent a la vida dels centres escolars i instituts”.

La cultura del reconeixement de l’acte danyós ha de ser acompanyada, sota el nostre punt de vista i en primera instància, per una cultura de prevenció (formació i protocol) i de resolució alternativa dels conflictes per a construir comunitats lliures de bullying arreu de Catalunya.

L’Auto de l’Audiència Provincial de Santander del 25 de maig de 2012 descriu l’assetjament escolar com:

”Un fenomen freqüent en els nostre dies i que en ocasions passa desapercebut, consistint en una acció reiterada a través de diferents formes d’assetjament o fustigació cap a un alumne dut a terme pel seu company o, més freqüentment, per un grup de companys, en el que la víctima es troba en una situació d’inferioritat respecte a l’agressor o agressors, manifestant-se no només a través de baralles o agressions físiques, sinó que amb freqüència es nodreix d’un conjunt d’intimidacions de diferent índole que deixen a l’agredit sense resposta, com per exemple intimidacions verbals (insults, paraules, rumors), intimidacions psicològiques (amenaces per a provocar por o simplement per a obligar a la víctima de fer coses que no vol ni ha de fer), agressions físiques, tan directes (baralles, pallisses o simplement calbots) com indirectes (destrossa de materials personals, petits furts, etc.) i aïllament social, bé impedint a ell participar, bé ignorant la seva presència i no comptant amb ell en les activitats normals entre amics i companys de classe.

A dia d’avui és important posar el focus en l’assetjament sexual, de gènere i per l’orientació sexual, en una reacció de les noves generacions a les polítiques d’igualtat, i al ciberassetjament amb comportaments com missatges constants, robatoris de contrasenyes, comentaris ofensius a xarxes públiques, involucració en jocs interactius per a riure-se’n, enviament de virus o material pornogràfic, i suplantacions d’identitat, entre d’altres2”.

Un dels dos elements més importants del bullying és per un cantó la reiteració, diferenciant-se així respecte la violència escolar en Sentències com el de l’Audiència Provincial de Madrid 737/2008; i per l’altre cantó l’exteriorització, és a dir, ha de tenir alguna manifestació externa, objectivable i comprovable per tercers i no únicament una realitat percebuda pel suposat assetjat, així ho estableix també la Sentència de l’Audiència Provincial de Madrid 406/2014.

Els riscos que es poden convertir en reptes esmentats en l’anterior article s’agreugen per altres riscos complementaris i no exclusius de l’àmbit escolar, i són els següents3:

– La tendència social a consentir certes actituds violentes i a normalitzar la seva percepció per part de la ciutadania minimitzant la repercussió social dels seus efectes.

– La progressiva desvalorització ideològica de determinats principis i valors de caràcter netament educatiu, com responsabilitat i disciplina.

– L’excessiva sobreprotecció per part dels pares als seus fills.

– La disminució del temps de convivència i interacció entre pares i fills.

– La incapacitat de les famílies per fer de filtre davant l’augment indiscriminat d’estímuls informàtics de caràcter competitiu i violent que arriben dels més joves.

– La disminució de la valoració social del docent i, en general, de les figures investides d’autoritat.

– L’absència d’un consens polític i social per abordar els problemes de violència.

Els casos que es converteixen en mediàtics normalment són perquè l’explosió de ràbia es materialitza en el suïcidi o l’atac indiscriminat amb armes blanques o de foc al Centre Educatiu, no obstant això, en el camí, centenars de milers de menors pateixen símptomes psicològics i físics. Fins ara aquests símptomes físics han passat desapercebuts però poden ser, sense causa mèdica aparent dolors de cap i abdominals, marejos, canvis en l’hàbit intestinal, nàusees, o insomni, per exemple, en un estudi recent4 a mode d’exemple van relacionar el bullying amb un la proteïna C-reactiva, un marcador d’inflamació i factor de risc per a problemes de salut, i aquells qui sent menors havien patit assetjament escolar tenien valors molt més alts.

A Ronda Francesc Camprodon, número 34, baixos, escala B de 08500 Vic, coincideix en el mateix espai Vicus Advocats amb Garcia & Nadal, l’únic despatx col·lectiu de tot l’estat especialitzat exclusivament en l’assetjament escolar: www.garcianadal.com

1Vegi ”De Jokin a Izan: 18 años de bullying en las aulas”: https://www.ultimahora.es/noticias/local/2022/09/03/1784673/bullying-mallorca-anos-acoso-escolar.html

2Una tendència és el happy slapping, és a dir, gravar una agressió física i fer-la circular per la xarxa, agreujant el patiment físic i psicològic de l’assetjat.

3Magro, Servet, V., ”Otras formas de violencia sobre los menores. El acoso escolar”. La ley Derecho de Familia, 8200/2014, pp. 4 i 5.

4Estudi de la Universitat de Warwick del Regne Unit, i la Universitat de Carolina del Nord d’Estats Units.

5INTECO, ”Guía de actuación contra el ciberacoso. Padres y educadores”. Ministerio de Industria, Turismo y Comercio, 2013.

6Atenent a l’anàlisi de Batrina Andrés, M.L. ”Análisi y abordaje del acoso entre iguales mediante el uso de las nuevas tecnologías”. Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada de la Generalitat de Catalunya, 2012.