En aquest article analitzo el compliment del supòsit formal del Reial decret llei 14/2019, de 31 d’octubre, pel qual s’adopten mesures urgents per raons de seguretat pública en matèria d’administració digital, contractació del sector públic i telecomunicacions (també conegut popularment com a mordassa digital o decret contra la república catalana digital).

L’objectiu d’aquest reial decret llei és adequar les Administracions Públiques al desafiament de les noves tecnologies, podent respondre també al risc creixent de ciberatacs i d’activitats il·lícites que impacten en la seguretat pública i en la privacitat dels ciutadans. En definitiva, posar límits a la llibertat digital per raons d’Estat: seguretat tecnològica i protecció de dades. Tot i això, un cop contextualitzat breument, el seu contingut és irrellevant per a aquest breu text.

Em centro a analitzar l’extraordinària necessitat i la urgència. No analitzo ni l’afectació a àmbits exclosos, és a dir, drets i llibertats del títol I; ni qüestions competencials; ni la imprevisibilitat; ni la connexió entre les mesures adoptades i la finalitat que persegueix. Anem a pams:

El marc d’interès principal, a més del reial decret llei i, per descomptat, l’article 86 de la Constitució, és el dictamen 6/2019, de 30 de desembre del Consell de Garanties Estatutàries, l’òrgan consultiu català que informa sobre l’adequació de les normes a l’Estatut d’Autonomia i a la Constitució Espanyola. En aquest cas, a petició d’una conselleria interessada a interposar un recurs d’inconstitucionalitat, emeten un informe.

És adequat el Reial decret llei en aquest cas? L’anàlisi formal es troba en el fonament jurídic segon. Altres dictàmens relacionats són el DCGE 5/2012, 25/2014, 5/2019, i una sentència rellevant és la STC 34/2017.

Extraordinària necessitat: Mitjançant aquest instrument normatiu el poder executiu assumeix la potestat legislativa i, per tant, el Consell de Garanties interpreta restrictivament el seu ús, sent més exigent que el propi Tribunal Constitucional.

El requisit relatiu a l’extraordinària necessitat és que sigui un supòsit excepcional en una situació conjuntural[1] de difícil previsió que requereixi intervenció normativa immediata. Pot respondre a tasques concretes i habituals del govern, a objectius de la governabilitat.

Hem de verificar, doncs, la justificació que brinda el govern amb la concreta situació fàctica. Per molt que el judici polític correspongui al govern i tingui cert grau de discrecionalitat via article 97 de la Constitució, ha de ser objecte d’un control de constitucionalitat[2].

El problema, com es va veure en la Sentència del Tribunal Constitucional 68/2017 (també en la 61/2018), és que la justificació no pot ser massa abstracta. Han de ser motius suficientment explícits, raonats i mancats d’aparença d’arbitrarietat; ha d’haver-hi un test formal de raonabilitat. Això sí, es pot buscar la justificació no només en el preàmbul, sinó també en l’expedient de tramitació i en el debat de convalidació.

Al preàmbul s’estableix que:

«La societat actual requereix adaptacions en l’esfera digital que exigeixen una traducció en el pla normatiu. El desenvolupament i ús de les noves tecnologies i xarxes de comunicacions per part de les Administracions Públiques s’està accelerant. Això exigeix establir sense demora un marc jurídic que garanteixi l’interès general i, en particular, la seguretat pública.

(…) Les mesures contingudes en aquest reial decret llei tenen com a finalitat incrementar l’estàndard de protecció de la seguretat pública davant les creixents amenaces que planteja l’ús de les noves tecnologies.

(…) Els recents i greus esdeveniments esdevinguts en part del territori espanyol han posat de manifest la necessitat de modificar el marc legislatiu vigent per fer front a la situació. Tals fets exigeixen una resposta immediata per evitar que es reprodueixin successos d’aquesta índole establint un marc preventiu a aquest efecte (…)»

Així doncs, no concreta els fets esdevinguts ni el lloc on suposadament s’han afectat els drets dels ciutadans i la seguretat pública. Tampoc exposa per què fan falta les mesures, ni ho connecta amb la situació fàctica. Al debat de convalidació tampoc.

Urgència: El requisit en aquest cas és requerir una acció normativa immediata en un termini més breu que el requerit per la via normal o pel procediment d’urgència per a la tramitació parlamentària de les lleis. S’ha de justificar de manera expressa i motivada.

En el context d’aprovació del Reial decret llei faltava un mes per iniciar-se la legislatura i com que el govern en funcions no pot presentar projectes de llei podria justificar-se a causa d’aquesta incertesa temporal. No obstant això, segons el DCGE 5/2015 no és suficient; el govern hauria de justificar quins perjudicis i obstacles derivarien d’esperar, i de nou ho fa genèricament en primer lloc al preàmbul:

«L’alternativa d’introduir aquestes mesures mitjançant un projecte de llei no és factible en el present cas, atès que les Cambres es troben dissoltes i no és possible dilatar la seva adopció fins a la constitució de les Corts Generals, i, encara utilitzant-se llavors el tràmit d’urgència, no s’aconseguiria reaccionar a temps».

I en segon lloc la ministra al debat parlamentari:

«Atesa la celeritat amb què s’estan produint els avenços en aquesta matèria i donada la situació política actual, amb el Govern en funcions i les Cambres dissoltes. Esperar a la constitució de les noves Corts i tramitar un projecte de llei hauria impedit comptar amb la suficient celeritat amb un marc jurídic preventiu que serveixi per protegir els drets i llibertats constitucionalment reconeguts».

Per últim, aquesta regulació no sembla ser imprevisible perquè va ser posada de manifest en discussions parlamentàries anteriors (vegeu STC 137/2011). A més, no s’analitza el caràcter immediat dels efectes de la mesura, i regula matèries suposadament excloses[3]. El dictamen segueix amb una anàlisi de la constitucionalitat de certs articles i la connexió entre les mesures adoptades i la finalitat que persegueix, que per la naturalesa d’aquest article no és objecte d’anàlisi.

[1] Tot i que si no m’equivoco el Tribunal Constitucional ha admès situacions estructurals.

[2] Vegeu en aquest cas la STC 150/2017; 125/2016.

[3] Per a això el Consell de Garanties fa referència a la STC 111/1983 o 182/1997, i al DCGE 2/2019 o 5/2015, entre altres.

Advocat Vic – Abogado Vic