Quan definim el bullying, d’acord amb el protocol de la Generalitat de Catalunya[1], ho hem de fer com un maltractament sostingut en el temps i que actualment s’ha agreujat amb les noves tecnologies. Jurídicament tot tipus d’assetjament és reprovable, però hi ha una tendència a minimitzar-lo quan es tracta d’escolar i entre iguals.

A Espanya s’està avançant en la cultura anglosaxona de la prevenció i els mètodes alternatius de resolució de conflictes, com la mediació o la conciliació, i aquesta ha de ser la primera línia de batalla. Evitar arribar al confrontació o resoldre-la pacíficament, a menor cost i amb un major compromís a l’acord facilita la convivència i és un exemple d’educació activa.

No obstant això, quan aquesta primera línia fracassa, els qui penal i civilment són responsables han de respondre davant la justícia. Els 598 casos de bullying des de 2021 a Catalunya i els 11.229 casos el 2021 a Espanya no són un joc de nens. El 2020 van suïcidar-se a l’Estat 314 menors d’edat, una xifra que augmenta any rere any, i que és la primera causa externa de mort en aquesta franja d’edat[2].

L’alumne assetjador és qui respon davant la jurisdicció de menors penalment[3]; les famílies i els centres concertats i privats davant la jurisdicció civil, per la ”culpa in vigilando” de l’article 1903 del Codi Civil[4]; i els centres públics davant la jurisdicció contenciosa-administrativa, per la responsabilitat patrimonial de l’administració pública. La única excepció per a que només respongui l’alumne assetjador, és que la família i el centre hagin emprat tota la diligència exigible per a prevenir el dany.

Tampoc s’ha d’obviar, a més a més, que hi ha una inversió de la càrrega de la prova, i és el centre educatiu qui ha de provar la seva diligència: ”S’ha de partir en aquests supòsits de la dificultat que ofereix per als demandants la justificació i acreditació d’uns fets reiterats en el temps, que s’oculten per la seva pròpia naturalesa, i donada l’edat del menor i àmbit que es produeixen, aliens a la seva vigilància i control. Es per això que davant sospites d’aquesta naturalesa, acreditant el dany, s’inverteix la càrrega de la prova per acreditar la responsabilitat civil, sent essencial i fonamental l’actuació activa del centre[5]”.

Hi ha múltiples sentències que han condemnat civilment a centres educatius com per exemple la SAP La Rioja 08/01/2015, SAP Àlaba 27/05/2005 o la SAP Madrid 24/01/2023: ”l’assetjament escolar presenta unes notes que posen de manifest un dèficit en la tasca de vigilància, per part dels centres escolars que han de vetllar per al protecció dels menors (…) ja sigui dins o fora del centre”.

En la mateixa línia s’ha pronuncia la fiscalia de menors en la seva instrucció 10/2005: ”Els centres docents tenen una indubtable responsabilitat a garantir espais segurs perquè els menors puguin cursar els seus estudis i gaudir de les hores d’esbarjo en pau, lliures d’agressions i vexacions”.

Penalment i com s’ha indicat, en relació a l’alumnat assetjador, els delictes que la jurisprudència ha relacionat amb aquesta lacra social són els delictes contra la integritat moral; amenaces i coaccions; vexacions injustes; d’inducció al suïcidi; de lesions; d’injúries o calúmnies; d’assetjament permanent a un altre subjecte; de revelació de secrets; i d’usurpació d’identitat, principalment. S’haurà de tenir en compte a més a més els agreujants de l’article 22 del Codi Penal, com per exemple la traïdoria, la discriminació, l’abús de confiança o la reincidència.

A partir dels 14 anys un menor és imputable, i fins els 18 anys ho serà mitjançant la llei 5/2000, que preveu penes terapèutiques, privatives de llibertat, o d’una altra naturalesa, que res tenen a envejar a la jurisdicció de majors, sempre sota els principis acusatori, de proporcionalitat, d’oportunitat, i de flexibilitat.

No obstant això també poden tenir conseqüència els anomenats observadors, l’article 450 del Codi Penal, i l’article 412.3 en cas que siguin funcionaris públics, preveu un delicte d’omissió que pot ser castigat amb una pena de fins a dos anys de presó a aquells professors i a aquelles famílies de l’agressor que ignorin un cas de bullying. L’article 262 de la Llei d’Enjudiciament Criminal estableix que ”els que per raó dels seus càrrecs, professions o oficis tinguessin notícia d’algun delicte públic, estaran obligats a denunciar-lo immediatament al Ministeri Fiscal, [o] al Tribunal competent (…)”.

Hi ha multitud de sentències de condemna penal: SAP Castelló secc. 1a núm. 355/2010 de 21 d’octubre; SAP Barcelona secc. 3a núm. 812/2010 de 25 d’octubre; SAP València secc. 5a núm. 553/2011 de 27 de setembre; SAP A Coruña secc. 2a núm. 237/2013 de 23 d’abril; SAP Jaén secc. 1a núm. 205/2008 de 2 d’octubre; SAP Granada secc. 1a núm. 462/2009 de 16 de setembre; SAP Málaga secc. 8a núm. 452/2009 de 16 de setembre; o SAP Sevilla secc. 3a núm. 536/2010 de 27 d’octubre, entre d’altres.

Que hi hagi una condemna penal no significa que no hi hagi una condemna civil. És més, el propi article 61.3 de la Llei 5/2000 esmentada preveu que ”quan el responsable dels fets comesos sigui un menor de divuit anys, respondran solidàriament amb ell dels danys i perjudicis causats els seus pares, tutors, acollidors i guardadors legals o de fet”. En el cas que sigui un Centre públic es canalitzaria per l’article 61.4 de la Llei i l’article 145 de la Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, sobre la responsabilitat patrimonial de l’Administració.

L’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona adverteix (https://www.ccma.cat/324/advocats-adverteixen-les-escoles-que-poden-ser-condemnades-si-no-activen-a-temps-els-protocols-anti-bullying/noticia/3235628/), la lluita contra el bullying no pot esperar, ha d’esdevenir prioritària.

[1] https://xtec.gencat.cat/ca/centres/projeducatiu/convivencia/protocols/assetjament-ciberassetjament-entre-iguals/index.html

[2] Són dades de la Unitat de Suport a l’Alumnat en Situació de Violència (USAV) i l’Associació Espanyola per a la Prevenció de l’Assetjament Escolar (AEPAE).

[3] Article 173.1 de la Llei Orgànica 5/2010 de 22 de Juny.

[4] D’acord amb l’article 61.3 de la Llei Orgànica 5/2000 reguladora de la responsabilitat penal dels menors.

[5] Jutjat de 1ª Instància de Madrid número 44 el 25 de març de 2011; el Jutjat de 1ª Instància número 2 de Vitoria l’1 de febrer del 2005; o l’Audiència Provincial de València el 13 d’octubre del 2006.

Advocat Vic – Abogado Vic