L’ocupació il·legal d’habitatges i locals comercials és una realitat que afecta la ciutat de Vic i que les autoritats competents no actuen amb suficient diligència, que els hi correspon, per a fer-hi front. A Espanya l’ocupació s’ha incrementat un 40,9% en quatre anys¹, i a Catalunya, al capdavant de l’Estat, s’ha incrementat de 3.950 casos el 2015 a 6.647 el 2020. A conseqüència de la lentitud del sistema judicial i la deixadesa de funcions de l’Administració Pública hi ha qui ha optat per a mètodes extrajudicials, les anomenades empreses desocupa.

La Llei 5/2018, del 11 de juny, de modificació de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil, en relació a l’ocupació il·legal d’habitatges (d’ara en endavant LDE² i LEC³ respectivament) és una mesura del legislador d’actualització de la llei processal civil a conseqüència de l’agreujament de la problemàtica a tot l’Estat. En el preàmbul es justifica aquesta de la següent manera:

‘’Com a conseqüència de la complexa i dura realitat socieconòmica, s’ha produüt en els últims anys un considerable número de desnonaments de persones i famílies en sobrevinguda situació de vulnerabilitat econòmica i d’exclusió residencial. Per totes les Administracions públiques s’ha vingut desenvolupant plans d’actuació per a atendre aquestes situacions.

De forma casi simultània, i en la major part dels casos sense que existeixi relació alguna amb situacions d’extrema necessitat, han aparegut també fenòmens d’ocupació il·legal pre-meditada, amb finalitat lucrativa que, aprofitant de forma molt reprovable la situació de necessitat de persones i famílies vulnerables.

(…) Cap de les vies legals actualment previstes en la via civil, per a procurar el desallotjament de l’ocupació per la força d’immobles, resulta plenament satisfactori i, en tot cas, es demora temporalment de forma extraordinària, amb els perjudicis dels legítims posseïdors de l’habitatge.’’

L’article 47 de la Constitució Espanyola (d’ara en endavant CE).

D’acord amb l’article 47 CE estableix que ‘’tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat’’. Hi ha la confusió en l’opinió pública que d’aquí se’n deriva un dret individual, o fins i tot fonamental, pels ciutadans en territori espanyol. No és així. L’article 47 CE s’engloba dins del capítol tercer ‘’dels principis rectors de la política social i econòmica⁴’’ i són ‘’els poders públics’’ qui ‘’promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret’’. No es pot carregar en el particular el compliment d’un principi de l’Administració Pública en detriment del seu legítim dret, aquest sí individual, a la propietat privada, reconegut a l’article 33 CE o a l’article 17 de la Convenció Europea de Drets Humans i de la Declaració Universal de Drets Humans.

L’ocupació il·legal, recuperant el preàmbul de la LDE, ‘’no és un títol d’accés a la possessió d’un habitatge ni troba emparament en el dret constitucional a gaudir d’un habitatge digne. Els poders públics, això sí, promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret’’.

En relació a la inviolabilitat del domicili la Sentència del Tribunal Constitucional (d’ara en endavant STC) 32/2019 que declara la constitucionalitat de la LDH estableix que:

”La decisió judicial de procedir al desallotjament dels ocupants que pot adoptar-se en el procediment sumari per a la recuperació de la possessió de l’habitatge instituir per la Llei 5/2018, si aquells no haguessin justificat suficientment la seva situació possessòria i sempre que el títol que l’actor hagués acompanyar a la demanda fos bastant per acreditar el seu dret a posseir, no constitueix una violació del dret a la inviolabilitat del domicili garantit per l’article 18.2 CE. Abans el contrari, aquesta intervenció judicial conforme al procediment legalment previst integra la garantia que aquest precepte constitucional estableix”.

En relació al dret a l’elecció de residència la STC 160/1991 estableix que ‘’no és un dret absolut que habiliti a ocupar qualsevol habitatge o espai, sinó que, com la resta dels drets, ha d’exercir-se dins del respecte a la llei i als drets de la resta que, com expressa l’art. 10.1 CE, són fonament de l’ordre polític i de la pau social’’.

L’article 245.2 del Codi Penal (d’ara en endavant CP).

En l’àmbit penal l’ocupació il·legal és reprovable d’acord amb el delicte d’usurpació de l’article 245.2 CP: ‘’el que ocupi, sense autorització deguda, un immoble, habitatge o edifici aliens que no constitueixin morada, o es mantinguessin en ells contra la voluntat del seu titular, serà castigat amb la pena de multa de tres a sis mesos’’.

La Sentència del Tribunal Suprem (d’ara en endavant STS) 5169/2014, del 12 de novembre o 143/2011 del 2 de març recull com a elements d’aquest delicte els següents:

a) L’ocupació, sense violència o intimidació, d’un immoble, habitatge o edifici que en aquell moment no constitueixi morada d’alguna persona, realitzada amb certa vocació de permanència. No obstant això ‘’la modalitat delictiva admet l’ocupació per qualssevol mitjà i inclou inclús el forçament de panys o cadenats, perquè el rellevant, als efectes de la protecció, és que es tracti de locals o habitatges no habitats’’.

b) Que la pertorbació possessòria pugui qualificar-se penalment com a ocupació, perquè la interpretació de l’acció típica ha de realitzar-se des de la perspectiva del bé jurídic protegit.

c) Que el subjecte ocupa no tingui cap títol jurídic que legitimi la possessió. S’exclou qui accedeix a l’immoble de bona fe, incloent arrendataris que deixen de pagar, els precaristes, o els subarrendataris. D’acord amb l’article 434 CC qui afirma la mala fe té la càrrega de la prova, i la bona fe es presumeix sempre.

d) Que consti la voluntat contrària a tolerar l’ocupació il·legítima per part del titular del immoble, prèvia o posterior a l’accés legítim.

No es requereix requeriment previ d’acord amb l’àmplia jurisprudència com per exemple la Sentència de l’Audiència Provincial (d’ara en endavant SAP) de Barcelona 380/2019, de Madrid 721/2017 o de València 600/2018. Ara bé, no és reprovable penalment si l’edifici es troba en evident abandonament o estat ruïnós.

e) Que el subjecte ocupa sigui conscient de l’alienitat del bé i absència d’autorització o manifestació de l’oposició del titular.

L’estat de necessitat que sovint s’apel·la en judicis d’usurpació s’ha de considerar com un extrem excepcional que no procedeix en la majoria de casos⁵.

Atenent a que és un delicte lleu es seguiran els tràmits de l’article 962 i següents del llibre VI de la Llei d’Enjudiciament Criminal. És imprescindible, a diferència de l’àmbit civil, identificar els ocupants.

L’ocupació il·legal de la morada

Aquest és un concepte jurídic diferent de la usurpació, socialment conegut com a ocupació.

El bé jurídic a protegir en aquest cas no és la propietat, és l’habitatge, i en conseqüència el delicte és la violació del domicili previst a l’article 202 CP: ‘’El particular que, sense habitar en ella, entrés en morada aliena o es mantingués en la mateixa contra la voluntat del seu morador, serà castigat amb la pena de presó de sis mesos a dos anys. Si el fet s’executés amb violència o intimidació la pena serà de presó d’un a quatre anys i multa de sis a dotze mesos’’.

Es considera morada l’interior d’un habitatge i els seus annexos, una caravana, una habitació d’hotel, una tenda de campanya i també una segona residència, cas que fins a dia d’avui ha generat confusió, vegi la STS 13/12/2022⁶.

Si fos un local comercial o el domicili d’una persona jurídica s’hauria d’atendre a l’article 203 CP.

Situació civil prèvia a la LDH

Amb anterioritat a la LDH els mecanismes legals a disposició dels particulars que eren ocupats no s’adequava a la realitat i a la rapidesa que aquests procediments haurien de fer valdre.

En concret el desnonament per precari de l’article 250.1.2 LEC planteja un problema d’inexactitud conceptual perquè en l’ocupació il·legal d’un habitatge no existeix aquest precari, donat a que no hi ha ni un ús tolerat pel propietari o titular del legítim dret de posseir, ni cap tipus de relació prèvia amb l’ocupant.

Tampoc és adequat el procediment de tutela sumària de la tinença o de la possessió d’una cosa o d’un dret per qui hagi sigut despullat d’elles o pertorbat en el seu gaudi, en la seva configuració originària, ni les accions dels titulars de drets reals inscrits en el registre de la propietat a l’emparament de la Llei Hipotecària perquè existeixen causes taxades d’oposició, no poder ser exercides per titulars de drets que no tenen accés al registre i s’exigeix al demandat prestar caució per a oposar-se⁷.

Mecanisme civil actual: L’article 250.1.4 LEC

L’article 441 del Codi Civil (d’ara en endavant CC) preveu que ‘’en cap cas pot adquirir-se violentament la possessió mentre existeixi un posseïdor que s’hi oposi. El que es cregui amb acció o dret de privar a un altre de la tinença d’una cosa, sempre que el tenidor resisteixi l’entrega, haurà de sol·licitar l’auxili de l’Autoritat competent’’.

En aquest sentit la LDE del 2018 introdueix la modificació de l’article 250.1.4 LEC quedant la seva redacció de la següent manera:

Es decidirà en judici verbal, qualsevol sigui la seva quantia, les demandes següents:

Els que pretenguin la tutela sumària de la tinença o de la possessió d’una cosa o dret per qui hagi sigut despullat d’elles o pertorbat en el seu gaudi.

Podran demanar la immediata recuperació de la plena possessió d’un habitatge o part d’ella, sempre que s’hagin vist privat d’ella sense el seu consentiment, la persona física que sigui propietària o posseïdora legítima per un altre títol, les entitats sense ànim de lucre amb dret a posseir-la i les entitats públiques propietàries o posseïdores legítimes d’habitatge social.

D’aquesta manera el nou mecanisme preserva els drets a la tutela judicial efectiva de l’article 24.1 CE i a un procés sense dilacions indegudes de l’article 24.2 CE, preveient un procediment que teòricament hauria de durar no més de vint dies.

Algunes consideracions sobre aquest procediment civil de desnonaments exprés:

PRIMER.- La legitimació activa correspon a la persona física propietària o posseïdora legítima, les entitats sense ànim de lucre amb dret a posseir-la i les entitats públiques propietàries o posseïdores legítimes d’habitatge social; la legitimació passiva correspon als ocupants il·legals de l’habitatge. No es requereix vocació de permanència.

SEGON.- No es requereix la identificació dels demandats, en aquest cas, la notificació es realitzarà a qui es trobi en l’habitatge en aquell concret moment. Qui realitzi l’acte de comunicació podrà anar acompanyat dels agents de la autoritat, d’acord amb l’article 441.1 bis LEC.

TERCER.- Si ha sigut possible la identificació del demandat el Jutjat donarà el trasllat als serveis socials per a que intervinguin, si s’escau i aquests ho consenten.

QUART.- El termini per a presentar la demanda és d’un any d’acord amb l’article 439.1 LEC en relació a l’article 460.4 CC i és el fonament serà el títol de possessió legítima.

CINQUÈ.- En el decret d’admissió de la demanda es requerirà als ocupants per a que aportin en el termini de cinc dies des de la notificació el títol que justifiqui la seva situació possessòria, si no ho fan o aquest no és vàlid pel jutge es dictarà auto ordenant el desallotjament dels ocupants en cas que el títol del demandant sigui suficient.

SISÈ.- Contra aquest auto no s’admet recurs però es comunicarà de nou a serveis socials per a que en un termini de set dies puguin adoptar les mesures de protecció que procedeixin, d’acord amb l’article 150.4 i 441.1 bis LEC.

SETÈ.- La contestació de la demanda, en el termini de deu dies, només podrà fonamentar-se en l’existència de títol suficient davant l’acor per a posseir l’habitatge o en la falta de títol per part del demandant. Si no contesta o no es fonamenta en aquestes causes el jutge dictarà sentència estimatòria acordant el desallotjament.

VUITÈ.- Es podrà apel·lar la sentència només davant l’Audiència Provincial d’acord amb l’article 455 LEC. La sentència ferma no produeix efectes de cosa jutjada material per ser de tutela sumària⁸.

Des de l’advocacia⁹ sintetitzen la llei com ‘’ens trobem davant un procediment que per fi li diu a l’okupa diga’m qui ets i per què estàs aquí o fora immediatament de casa meu. És més, no només això, sinó que en cas de discutir, o que sigui l’okupa capaç de presentar aquesta justificació, la batalla judicial no serà amb l’ocupant dins l’immoble, com ha sigut sempre, sinó que l’habitatge s’entregarà al propietari i després ja veurem’’.

No obstant això, a la pràctica, el procediment pot durar mesos per la càrrega de feina dels jutjats i és un mecanisme que no protegeix a les Societats, entre elles, les entitats financeres, víctimes habituals de l’ocupació il·legal en aquest buit de la norma de 2018. Per exemple el 2022 la mitjana de resolució en primera instància ha augmentat a 10,9 mesos de mitjana i en segona instància, a l’Audiència Provincial, 9,6 mesos addicionals¹⁰, segons dades del Consell General del Poder Judicial.

Una de les primeres sentències que aplicava la nova reforma, del Jutjat de 1^a instància i instrucció número 5 d’Alcorcón (procediment de judici verbal 476/2018) aconseguia desallotjar els ocupes en 30 dies. S’adjunta la sentència en el peu de pàgina¹¹.

Bibliografia

Entre d’altres, referenciats a peu de pàgina:

Espanya. Llei 1/2000, de 8 de gener, d’Enjudiciament Civil, Butlletí Oficial de l’Estat, 2000, núm. 7, pàg. 575-728. Disponible a:https://www.boe.es/boe/dias/2000/01/08/pdfs/A00575-00728.pdf

Espanya. Reial Decret del 24 de juliol de 1889 pel que es publica el Codi Civil, Gaceta de Madrid, 1889, núm. 206, pàg. 249-259. Disponible a:https://www.boe.es/boe/dias/1889/07/25/pdfs/A00249-00259.pdf

Espanya. Llei 29/2002, de 30 de desembre, primera Llei del Codi Civil de Catalunya, Butlletí Oficial de l’Estat, 2003, núm. 32, pàg. 4912 a 4918. Disponible a: https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2003-2410

Espanya. Llei 5/2018, d’11 de juny, de modificació de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil, en relació a la ocupació il·legal d’habitatges, Butlletí Oficial de l’Estat, 2018, núm. 142, pàg. 60209 a 60213. Disponible a: https://www.boe.es/eli/es/l/2018/06/11/5

1 En aquest sentit ‘’El desesperat testimoni d’una propietària: ‘’M’han ocupat la casa en ple confinament’’ (12 d’agost de 2020). Les Províncies. Recuperat de: https://www.lasprovincias.es/comunitat/problema-caliente-okupas-20200812125256-nt.html?ref=https:%2F%2Fwww.lasprovincias.es%2Fcomunitat%2Fproblema-caliente-okupas-20200812125256-nt.html

2Llei de desnonaments exprés.

3Llei d’enjudiciament civil.

4Són ‘’un mandat o directriu constitucional que ha d’informar l’actuació de tots els poders públics (art. 53.3 CE) en l’exercici de les seves respectives conseqüències’’ STC 152/1988, del 20 de juliol, o STC 59/1995, del 17 de març.

5 ‘’El delicte lleu d’usurpació de l’article 245.2 del Codi Penal’’ de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid.

6 Vegi https://www.lavozdegalicia.es/noticia/galicia/2020/11/27/sentencia-supremo-abre-puerta-desalojos-expres-okupas/00031606505234640785295.htm

7 Informació obtinguda de la STC 32/2019 abans esmentada.

8 Vegi en aquest sentit la STC 41/1981 o la STC 113/2011, entre d’altres.

9 En aquest cas Sierra Abogados & Inversiones.

10 És pertinent dir que el 2018 l’espera entre les dues instàncies era inferior, de 11,9 mesos en total.

11 https://celdranabogados.com/wp-content/uploads/2018/11/Auto-Desahucio-Expres.pdf

12 La llei no menciona el conegut termini de 48 hores, i atenent a la jurisprudència encara que és una referència utilitzada s’ha de valorar cas per cas.

Advocat Vic – Abogado Vic