La sentència 118/2019, de 16 d’octubre, del Tribunal Constitucional resolent un cas d’acomiadament per baixa laboral justificada[1] ha estat una resolució molt polèmica que ha provocat fins i tot que el Congrés dels Diputats derogués, mitjançant el decret-llei 4/2020, l’article 52.d de l’Estatut dels Treballadors[2] (d’ara en endavant ET) que deia el següent:

‘’El contracte podrà extingir-se per les següents causes objectives: (…) Per faltes d’assistència al treball, encara que siguin justificades però intermitents, que arribin al vint per cent de la jornada hàbil en dos mesos consecutius sempre que el total de faltes d’assistència en els dotze mesos anteriors arribin al cinc per cent de les jornades hàbils, o el vint-i-cinc per cent en quatre mesos discontinus dins d’un període de dotze mesos.’’

Aquesta previsió, feta amb l’objectiu de reduir l’absentisme laboral i garantir flexibilitat a les empreses, desemparava col·lectius vulnerables com els discapacitats, les persones amb dependents a càrrec o els malalts de llarga duració (migranya i colon irritable, entre moltes d’altres). Només exclou les absències per tractament mèdic de càncer o malaltia greu.

La ponderació és entre la llibertat d’empresa i la defensa de la productivitat, i el dret a la integritat física o morals dels treballadors i la salut humana. En un vot particular, dels tres que hi ha, la magistrada progressista Maria Luisa Balaguer ho argumenta de la següent manera:

‘’No puc assumir que la llibertat d’empresa o la defensa de la productivitat -amb una més que discutible invocació de l’article 38 de la Constitució Espanyola-, puguin ser anteposades al dret a la integritat física i moral dels treballadors, i a un valor tan essencial com és la protecció de la salut humana, que tan directa relació presenta, amb els drets de l’article 15 (…). Empenyeria als treballadors a prescindir de la cura de la seva salut per no faltar al treball (especialment aquells que més dificultat de reinserció al mercat laboral presenten) (…). Un simple procés gripal, per exemple, pot omplir per sí només faltes d’assistència que suposin un vint per cent de les jornades hàbils en dos mesos consecutius, i es un supòsit en el que la primera recomanació de les autoritats sanitàries és romandre en el domicili propi (…). ¿Què és constitucionalment més rellevant llavors, la protecció de la integritat física i de la salut individual així com de la salut pública o la defensa de la productivitat d’una empresa?’’

A més a més entén que pot suposar una discriminació indirecta per raó de sexe perquè les dones pateixen en major mesura que els homes la càrrega familiar, i repercuteix notablement en la seva salut.

En canvi la posició que finalment s’imposa és la que admet la constitucionalitat de l’article 52.d ET i ho argumenten en la sentència de la següent manera:

‘’El legislador ha adoptat una mesura que limita el dret al treball, en la seva vessant de dret a l’estabilitat en el treball, però ho ha fet amb una finalitat legítima -evitar l’increment indegut dels costos que per les empreses suposen les absències-, que troba el fonament constitucional en la llibertat d’empresa i la defensa de la productivitat (art. 38 CE).’’

Sistemàticament ambdós interessos en conflicte són drets fonamentals, i en aquest cas concret ponderen en favor de l’empresariat per garantir un elevat nivell productiu, no tenen en compte, com succeeix també durant aquesta epidèmia del COVID-19 que la salut i la integritat física i moral és el nucli més essencial dels individus, i els efectes d’aquesta sentència poden ser com he indicat terribles pel benestar dels treballadors.

Els sindicats majoritaris per suposat ho han criticat amb duresa perquè entenen que criminalitza el treballador malalt, i per tant més vulnerable.

Fa falta un esforç per part dels Estats liberals en la constitucionalització d’un llistat més ampli de drets socials, on es podria incloure la renda garantida. No obstant això, el més important és dotar d’efectivitat els que actualment es recullen al capítol III del títol I de la Constitució Espanyola, i protegir un mínim vital i irreductible que no pugui quedar a la disposició de l’estabilitat financera i pressupostària, perquè en situacions de crisis la regressió i retallada de drets socials, com l’habitatge, l’educació o les pensions, és excessivament cruel. Els drets dels treballadors no en són una excepció.

[1] Prové d’una qüestió d’inconstitucionalitat d’un jutjat de Barcelona que resolia l’acomiadament d’una treballadora per faltes justificades (22,5% entre 11 d’abril i 17 de maig, i 7.84% l’any 2016 en total).

[2] Introduït en les dues últimes reformes laborals del PSOE i PP. 

Advocat Vic – Abogado Vic